Elsie Sánchez: «Mai m'hauria imaginat que acabaria jugant en una universitat dels Estats Units»

Si pogués parlar amb el meu jo del primer any, crec que li costaria força creure-s'ho. Vaig començar a jugar a voleibol després d'haver perdut la motivació pel futbol, un esport al qual havia dedicat set anys de la meva vida. Va ser gràcies a un campus d'estiu que vaig descobrir el voleibol i, gairebé sense adonar-me'n, una nova passió.

Des del principi tenia clar que volia que l'esport continués sent una part important de la meva vida, que formés part del meu dia a dia. El que mai no m'hauria imaginat és que arribaria a traslladar-me a una altra ciutat pel voleibol, i encara menys a un altre país.

Si algú m'hagués dit aleshores que acabaria jugant en una universitat dels Estats Units, segurament hauria pensat que feia broma. Ara que ho estic vivint, m'adono de fins on m'ha portat una decisió que, en aquell moment, semblava simplement una nova afició.

El primer que em va sorprendre van ser les instal·lacions. El pavelló de la meva universitat és molt més gran que qualsevol altre on havia jugat fins aleshores.

També vaig notar diferències en el material: la pilota és força diferent de la que estava acostumada a utilitzar, tant pel tacte com per la manera com flota, i les dimensions varien lleugerament.

Pel que fa als entrenaments, em va cridar molt l'atenció com estan d'organitzats, tant a la pista com al gimnàs. Tot està planificat amb força antelació i cada sessió té un objectiu concret.

El nivell també em va sorprendre, perquè vaig venir a competir a l'NCAA Division I, la màxima categoria universitària. Tot i que la meva conferència no és de les més potents del país, em vaig trobar equips amb jugadores de moltíssima experiència, alçada i unes condicions físiques impressionants.

Una altra diferència important és tota la logística que hi ha darrere de cada partit: els desplaçaments, els àpats i els horaris estan molt ben organitzats.

I hi ha dues coses que encara recordo especialment. Una és escoltar l'himne dels Estats Units abans de cada partit, una cosa a la qual estava més acostumada en campionats internacionals o mundials.

L'altra és el suport del públic universitari. A la meva universitat, el voleibol no sempre aplega tanta gent, però he jugat contra equips que tenien al voltant de mil persones a les graderies. És una sensació que impressiona moltíssim i que et fa viure l'esport d'una manera diferent.

Sincerament, crec que depèn moltíssim de l'entrenador. Al llarg de la meva trajectòria he tingut vuit entrenadors i cadascun ha utilitzat mètodes molt diferents, així que no crec que es pugui generalitzar dient que en un país s'entrena d'una manera i en l'altre, d'una altra.

Ara mateix estem en temporada, cosa que significa que podem arribar a jugar almenys dos partits per setmana, en dies diferents. Per això, els entrenaments s'adapten constantment: alguns estan més enfocats a estudiar el rival i d'altres a corregir aspectes del nostre propi joc.

La intensitat també canvia segons quant falti per competir.

En canvi, els mesos de preparació són una altra història. Des que vaig tornar de les vacances de Nadal fins que va acabar el curs al maig, hi va haver dies en què pujar un pis per les escales per anar a classe em deixava sense alè.

És una etapa de molta feina física i, sens dubte, força més dura del que sembla des de fora.

Curiosament, també és una de les etapes que més gaudeixo. Com que encara no competeixes cada setmana, tens més marge per treballar, millorar i exigir-te als entrenaments i al gimnàs sense la pressió constant dels resultats.

És dur, però veure com aquesta feina acaba donant fruits quan comença la temporada fa que valgui la pena.

Diria disciplina, ambició i resiliència.

La disciplina, perquè sé que millorar requereix treball diari, fins i tot quan estàs cansada o les coses no surten com voldries.

L'ambició, perquè sempre intento marcar-me nous objectius i veure fins on puc arribar, tant com a jugadora com en els estudis.

I la resiliència, perquè durant aquests anys he après que no tot surt com un espera i que l'important és saber adaptar-se, aprendre de les dificultats i continuar endavant.

Pel que fa al que hauria de millorar, segurament el meu entrenador diria que he de deixar de parlar tant en castellà amb les meves companyes hispanoparlants. (Riu.)

De vegades sembla que s'ofenen perquè no entenen què estem dient, tot i que per a nosaltres parlar castellà també és una manera de sentir-nos a prop de les nostres famílies, els nostres amics i casa nostra.

Quan te'n vas a viure a un altre país, compartir la llengua i la cultura amb altres persones fa que el procés sigui molt més fàcil.

Això sí, intento fer-ho menys perquè totes ens puguem comunicar i sentir part de l'equip. Però tampoc prometo deixar de fer-ho del tot!

Si n'he de triar un, diria el viatge que vaig fer amb les meves companyes de voleibol a Florida durant les vacances de primavera.

Va ser una experiència que no m'hauria imaginat viure tan aviat i va acabar sent una de les setmanes més completes i divertides que he tingut.

Després de tants entrenaments, partits i responsabilitats, poder passar uns dies juntes fora de la rutina, gaudir de la platja i conèixer llocs nous va ser increïble.

La platja era preciosa, amb l'aigua transparent i molt neta, i van ser uns dies de desconnexió que necessitava.

Això sí, vaig tornar pràcticament cremada pel sol per tot el cos. (Riu.)

Però, sens dubte, em quedo amb l'experiència, els moments compartits i el record d'haver viscut una cosa que, abans de venir als Estats Units, em semblava molt llunyana.

No és fàcil compaginar els estudis amb l'esport d'alt rendiment i la vida personal.

Per a mi, la clau és organitzar-se bé, mantenir una actitud positiva i trobar petites coses que t'ajudin a començar el dia amb energia i tranquil·litat mental.

Personalment, m'agrada llevar-me d'hora, esmorzar sense presses i aprofitar per avançar els deures que tingui pendents.

També considero fonamental prestar atenció a classe, perquè després dels entrenaments no sempre tens la mateixa energia per estudiar. A més, fer una carrera universitària en una llengua estrangera suposa un repte afegit.

Durant el meu primer any i el començament del segon he anat descobrint quins mètodes d'estudi em funcionen millor.

Per exemple, intento escoltar i comprendre les explicacions del professor en lloc d'obsessionar-me a apuntar-ho absolutament tot.

Si estàs massa pendent d'escriure cada paraula, pots perdre el fil de l'explicació. En canvi, si escoltes amb atenció, pots participar, fer preguntes i entendre millor els conceptes, cosa que després facilita molt l'estudi.

En el meu cas, com que estudio Psicologia, comprendre el temari és especialment important.

Pel que fa a la vida personal, he aconseguit trobar un equilibri força bo. Els entrenaments acostumen a acabar entre dos quarts de sis i les sis de la tarda, així que normalment queda temps per estudiar i fer altres coses.

Durant la temporada sí que és més complicat, perquè viatgem força i has d'aprendre a organitzar-te per no quedar-te enrere amb les classes i els treballs.

Al final, crec que ser esportista universitària t'ensenya a aprofitar molt millor el temps.

No sempre és fàcil i hi ha dies que acabes esgotada, però també aprens a valorar els petits moments de descans i a gaudir de tot el que estàs vivint.

És una pregunta que em fan força aquí. Sempre dic que, tot i que de vegades no se'm noti gaire, hi ha moments en què sí que trobo a faltar ser a casa.

Un d'aquests moments arriba abans de cada partit, quan sona l'himne dels Estats Units.

És curiós, perquè mentre soc allà penso en totes les persones que han cregut en mi, que em donen suport i que m'estimen per qui soc, independentment dels meus resultats.

Penso en la meva família, els meus amics i els entrenadors que m'han acompanyat durant aquests anys.

Recordar aquestes persones m'ajuda a mantenir la confiança i em dona una motivació extra per sortir a la pista i donar el millor de mi mateixa.

Al final, encara que sigui jo qui està jugant, sento que hi ha molta gent al darrere que ha contribuït a fer possible que avui sigui on soc.

I, si pogués, m'enduria una maleta sencera de menjar d'aquí.

Però, si només pogués triar una cosa, seria definitivament el fuet.

És una d'aquelles coses que no valores tant fins que te'n vas lluny de casa i t'adones de com les trobes a faltar.

Si pogués triar qualsevol jugadora del món, independentment de la categoria, m'encantaria jugar amb Gabi, la receptora-atacant de la selecció brasilera.

És una jugadora que admiro molt pel seu nivell, la seva capacitat per competir i tot el que aporta al seu equip.

Crec que compartir pista amb algú així seria una oportunitat increïble per aprendre i continuar creixent com a jugadora.

Però, si parlem d'endur-me una jugadora espanyola als Estats Units, no en tindria cap dubte: m'enduria la meva germana, Irina.

M'encantaria tornar a jugar amb ella i, especialment, poder compartir aquesta experiència.

Viure i competir en un altre país és una cosa difícil d'explicar si no l'has viscuda, i em faria molta il·lusió que pogués conèixer de primera mà tot el que estic experimentant.

Més enllà del nivell esportiu, seria una manera de compartir amb ella una part molt important de la meva vida i de crear records juntes en un entorn completament diferent.

El primer que li diria és que no es rendís, perquè és una oportunitat que val moltíssim la pena explorar.

Li aconsellaria que comencés a informar-se sobre les beques universitàries i els requisits acadèmics i esportius amb almenys dos anys d'antelació.

Com més aviat comenci el procés, més temps tindrà per preparar-ho tot, conèixer les seves opcions i triar la universitat que millor s'adapti a ella.

També li diria que no tingués por del canvi.

Anar-te'n a viure a un altre país és una decisió important i és normal tenir dubtes, però és una experiència que t'aporta moltíssim, tant en l'àmbit esportiu com personal.

Aprens a ser més independent, a sortir de la teva zona de confort, a conèixer altres cultures i a afrontar situacions que mai no t'havies plantejat.

En el meu cas, tenia tanta por que les coses no sortissin bé que vaig fer la maleta només dos o tres dies abans de marxar.

En el fons, una part de mi pensava que potser no m'agradaria o que no seria capaç d'adaptar-m'hi i acabaria tornant a casa.

Tanmateix, va passar tot el contrari.

Em vaig adaptar molt millor del que esperava i els mesos van començar a passar rapidíssim.

Quan estàs vivint una cosa nova, cada dia t'aporta una experiència diferent, i tant els moments bons com els difícils t'ensenyen alguna cosa.

Per això, el meu consell seria que s'informés bé, que treballés per aconseguir-ho i que no deixés que la por decidís per ella.

No ha de ser necessàriament un camí fàcil, però pot convertir-se en una de les experiències més importants de la seva vida.

La veritat és que encara no tinc el meu futur completament decidit.

Estic en el meu segon any de carrera i, tot i que gaudeixo moltíssim jugant a voleibol i vull continuar competint, mai no he tingut com a objectiu principal dedicar-me professionalment a aquest esport.

Tinc clar que l'esport sempre formarà part de la meva vida, d'una manera o d'una altra, però també tinc altres somnis que vull complir, com acabar la carrera i aconseguir una feina que m'apassioni i amb la qual em pugui sentir realitzada.

Si alguna cosa m'ha ensenyat el voleibol és que no sempre saps fins on et pot portar una decisió.

Quan vaig començar a jugar, mai no m'hauria imaginat que acabaria vivint i competint als Estats Units.

Per això, encara que ara no tingui un pla definit per als pròxims cinc anys, estic oberta a les oportunitats que puguin aparèixer.

El voleibol i totes les persones que han format part dels equips pels quals he passat m'han canviat la vida.

M'han permès complir somnis que ni tan sols sabia que tenia i m'han ensenyat molt més del que hauria pogut imaginar.

Sempre estaré agraïda per tot el que aquest esport m'ha donat i per tot el que encara em pugui donar.

I, si he de demanar un desig per al futur, seria poder continuar gaudint del voleibol durant molts anys, sense perdre mai la il·lusió amb què vaig començar.

Perquè, al final, més enllà dels resultats, les competicions o fins on arribi, el més important per a mi és poder mirar enrere i sentir que he aprofitat cada oportunitat que aquest esport m'ha regalat.